La Dra.Anussa, originària de Maputo, Moçambic, ha dedicat la seva vida a la medicina. Va començar els seus estudis a la Facultat de Medicina de la Universitat de Mondlane el 2007 i, després de graduar-se al 2013, va començar a treballar com a metgessa a l’Hospital Geral de Mavalane. Va ser durant aquests anys que va descobrir la seva veritable vocació: l’oftalmologia. 

Gràcies al suport d’Ulls del món, avui, la Dra. Anussa es troba a Espanya, fent pràctiques a l’Hospital Sant Joan de Déu, on segueix formant-se en aquesta especialitat que tant l’apassiona.  

En aquesta entrevista, ens explica el seu recorregut professional, els reptes que ha enfrontat a Moçambic, i com la seva experiència, treballant en un entorn amb recursos limitats, l’ha motivat a seguir creixent i aprenent cada dia.  

El seu testimoni és un clar exemple de com el model d’intervenció de la Fundació, basat en la formació, la prevenció i l’atenció integrada en els sistemes públics de salut, aconsegueix resultats sostenibles i transformadors. Gràcies, Hermenegilda, perquè amb professionals compromesos com tu, avancem cap a un món on el dret a la visió sigui efectiu. 

Què va ser el que et va inspirar a especialitzar-te en oftalmologia i lluitar per millorar la visió de les persones en la teva comunitat? 

Des que vaig finalitzar la carrera, vaig travessar diferents etapes que van anar creant el meu camí professional. Durant el cinquè any de medicina, vaig cursar l’assignatura d’oftalmologia, que combinava teoria amb pràctica. Va ser en aquell moment quan vaig tenir el meu primer contacte amb aquesta especialitat, assistint a consultes i observant de prop l’evolució dels pacients. No obstant això, el que realment va marcar un abans i un després va ser presenciar per primera vegada una cirurgia de cataractes amb microscòpia quirúrgica. Em va sorprendre veure com, gràcies a un procediment tan precís, un pacient podia recuperar la visió l’endemà. Aquesta experiència va fer adonar-me de l’impacte real de l’oftalmologia i va despertar el meu interès per especialitzar-me en aquesta àrea. 

Vaig escollir l’oftalmologia perquè, a més de ser una disciplina apassionant, hi ha una gran necessitat d’especialistes a Moçambic.  

La salut ocular a Moçambic enfronta moltes mancances. Vaig veure l’oportunitat d’aportar el meu granet de sorra en una àrea necessitada. 

Sabem que a Moçambic la ceguesa evitable és una gran preocupació. Hi ha alguna història personal que t’hagi marcat i que t’hagi portat a voler canviar la realitat de moltes persones al teu país? 

Durant el meu temps al servei d’urgències de l’Hospital Geral de Mavalane, vaig atendre a molts pacients, cosa que em va permetre comprendre de prop les dificultats que enfronten els qui no tenen accés a una atenció mèdica oportuna. Va ser un treball intens i desafiant, però cada vida que vaig salvar em va reafirmar la importància de millorar el sistema de salut. Més tard, a l’àrea de neonatologia, vaig treballar amb nounats i amb les seves famílies, el que em va fer encara més conscient de la vulnerabilitat de moltes persones. Aquestes experiències van despertar en mi el desig de transformar la realitat dels qui pateixen malalties evitables, com la ceguesa, i em van motivar a buscar solucions que puguin canviar la vida de moltes persones a Moçambic. 

La teva experiència a Sant Joan de Déu t’està donant una perspectiva diferent. Què és el que més et va impactar de la tecnologia o els mètodes que has vist aquí i quins consideres que podrien aplicar-se a Moçambic? 

A l’Hospital Sant Joan de Déu treballo amb nens i nenes. Aquest hospital té una realitat completament diferent a la de Moçambic. Aquí, tot funciona de manera excel·lent. L’atenció que els professionals brinden als infants és molt humana i càlida, i l’accés a la tecnologia és impressionant. A més, la medicina està basada en evidències, amb nombrosos estudis científics que donen suport a les pràctiques. He vist molts dispositius i equips que no estan disponibles a Moçambic, on, fins i tot alguns dels aparells que tenim, no funcionen correctament. Aquí, l’accés als medicaments i eines diagnòstiques per a problemes oculars és molt complet.  

El que més m’està sorprenent és el sistema de gestió de dades. A Moçambic, cada pacient té un quadern físic amb el seu historial clínic, i si es perd, es perd tota la informació. En canvi, aquí tot està informatitzat i arxivat, cosa que facilita un seguiment molt més eficient dels pacients. 

Una altra cosa que també em sorprèn gratament és que aquí els pares acompanyen els infants al metge, a diferència de Moçambic, on generalment és la mare qui ho fa. 

La infraestructura sanitària a Moçambic enfronta molts reptes, Quins són els principals desafiaments que enfronteu els metges locals com tu a les zones rurals i remotes? 

Un dels principals reptes que enfrontem és l’alta demanda de pacients i la falta de recursos humans. Hi ha un gran nombre de persones amb problemes de salut ocular, i atenem entre 30 i 50 pacients per dia, de mitjana.  

A més, l’escassetat de material quirúrgic és un altre factor crític. Sovint ens falten instruments necessaris per realitzar les cirurgia en condicions mínimament acceptables, la qual cosa afecta el resultat final dels procediments. Per a nosaltres, és fonamental obtenir bons resultats en cada cirurgia, per la qual cosa aquesta falta de recursos és un desafiament constant. 

Un altre repte que enfrontem són les cancel·lacions de cirurgies a causa de casos urgents en altres àrees. A les zones rurals, la situació és encara més complexa, ja que hi ha pocs professionals de la salut ocular, cosa que dificulta encara més l’accés de la gent a una atenció adequada. 

Quines diferències trobes entre la vida quotidiana a Moçambic amb la d’Espanya? 

Visc a Maputo i la diferència amb Espanya és notable, especialment pel que fa al transport. Allà, l’accés és limitat i les distàncies que han de recórrer els pacients per rebre atenció són molt llargues. A les zones rurals, moltes persones depenen de caminar o fer servir bicicleta per arribar als centres de salut, creuant ponts precaris. 

A la ciutat, el transport públic és escàs, cosa que provoca llargues esperes, i moltes àrees rurals no tenen accés a aquest servei. Això fa que moltes persones, ja sigui pel cost o el temps d’espera, decideixin no assistir a les consultes. 

L’ accés a l’aigua és un desafiament important, especialment a les zones rurals i periurbanes. Moltes persones no tenen aigua potable de forma regular, cosa que dificulta una higiene adequada. Aquesta falta d’accés contribueix a la propagació d’infeccions oculars, ja que una neteja insuficient dels ulls i les mans augmenta el risc de malalties i complicacions evitables. 

Tens algun projecte futur en ment que combini el teu coneixement en oftalmologia i la teva passió pel teu país? 

Sí, una de les coses que m’agradaria implementar és crear un horari per atendre als pacients, és a dir, assignar un horari específic a cadascú. Un dels problemes més comuns allà és que s’acumulen molts pacients perquè no hi ha una agenda organitzada. Tot i que no tenim un sistema informatitzat per a això, vull fer una prova pilot per veure si realment es pot implementar.  

També m’agradaria conscienciar la gent sobre la importància de cuidar la seva vista. Moltes vegades, quan senten algun símptoma, comencen a tractar-se amb remeis casolans, com herbes, i només quan el problema empitjora decideixen anar a l’hospital. L’ideal seria que acudissin al metge quan notessin els primers símptomes. 

El meu desig és continuar aprenent i poder portar aquests nous coneixements de tornada a Moçambic per millorar la qualitat de vida dels qui més ho necessiten, retornant-los no només la vista, sinó també l’esperança.