Per la María, la salut ocular dels seus fills ha estat motiu de cura i preocupació, però múltiples barreres culturals, de gènere i econòmiques van frenar durant anys l’accés de l’Edgar, el seu primogènit, a l’atenció ocular que requeria.

La intervenció de la mestra, la implicació de la comunitat educativa i el suport d’Ulls del món van canviar el rumb de la vida d’Edgar: va poder ser diagnosticat i va rebre el tractament que necessitava per continuar la seva escolarització.

Aquesta actuació oftalmològica va significar, també, un punt d’inflexió a la vida de la María, que ara és una dona empoderada i implicada en la promoció de la salut ocular a la comunitat d’Oruro, on resideix.

Quina era la situació de l’Edgar fa dos anys abans d’entrar en contacte amb la Fundació?

Tenia el seu ullet vermell, se’l tocava molt i tenia els objectes a prop, però havia de palpar-los per poder agafar-los, no podia jugar gaire, perquè queia tota l’estona i quan va arribar la pandèmia no podia fer els deures perquè no podia veure la pantalla del seu mòbil, en poques paraules, era un nen que ja no somreia i estava sempre trist.

Què va ser el que li va fer adonar-se de la necessitat urgent de cercar ajuda oftalmològica?

La professora durant la pandèmia va venir diverses vegades a casa meva per dir-me que portés l’Edgar a l’oftalmòleg, perquè estava malament de la vista, però jo vaig pensar que li passaria, que era un mal transitori, fins que la meva parella em va fer notar que ja no veia les coses que estaven davant seu i el seu ull estava encara més vermell.

Quins obstacles i circumstàncies va haver de superar per aconseguir facilitar a l’Edgar l’atenció ocular que necessitava?

No tenia coneixement sobre la cura que s’ha de tenir amb els ulls, pensava que si se’t posaven vermells o et coïen et passaria en una estona. Una mica abans de la pandèmia, vaig portar el meu fill a un doctor de l’Hospital General d’Oruro i em va dir que l’havia de portar a La Paz perquè l’atenguessin, em va renyar i cridar que no podia fer res pel meu fill i que havia de portar-lo a La Paz, però jo no tenia diners, així que vaig pensar que li passaria. Després va venir la pandèmia, l’Edgar va empitjorar de la vista i la meva parella no volia fer-se responsable que l’atenguessin, ja que no és el seu fill i no tenia gaires recursos per poder-lo curar.

Com va entrar en contacte amb Ulls del món? En quin sentit va canviar la vida de l’Edgar, la seva i la de la resta de la família quan va rebre el suport de la Fundació?

La professora de l’Edgar es va adonar que no entrava a les classes virtuals i va venir diverses vegades a buscar-lo i parlar amb mi perquè poguessin atendre el meu fill de l’ull i em va posar en contacte amb la llicenciada Ruth; des de llavors m’han ajudat moltíssim per tal de poder atendre l’Edgar.

Primer van fer que el veiessin a l’hospital en plena pandèmia, em van ensenyar que podia fer servir l’assegurança SUS, em van acompanyar perquè pogués fer els papers, havia de sortir amb els meus tres fills, perquè no tenia qui els cuidés, així que anava a tot arreu amb ells, després em van mostrar que podia organitzar-me amb les persones de la meva comunitat, perquè m’ajudessin amb el transport per poder portar l’Edgar fins a la ciutat de La Paz, perquè poguessin ajudar-lo a millorar dels seus ulls.

La primera vegada que vam haver de viatjar a La Paz ens van portar amb el cotxe d’Ulls del món des d’Oruro, en plena pandèmia, mentre hi havia restriccions per confinament i em van orientar en tots els tràmits que havia de fer perquè atenguessin l’Edgar. Per als següents viatges, persones de la comunitat i la junta de pares de família de l’escola de l’Edgar ens vam organitzar per poder seguir amb el tractament de l’Edgar a l’Institut Nacional d’Oftalmologia.

La vida del meu fill ha canviat moltíssim des que estic amb Ulls del món, ja que ja pot veure-hi, té les seves ulleres que jo no podia comprar-li, ja pot fer les seves tasques, pot fer els deures com bufar i fer ampolles, el veig riure i jugar amb els seus germanets. La nostra vida ha canviat, ara soc conscient de la importància de fer-los revisar els ulls dues vegades l’any. A més, compto amb persones que em poden ajudar si ens organitzem, no estic sola, encara que el meu marit m’hagi deixat, puc fer moltes coses, per mi i pels meus fills.

En què treballa actualment? Quina creu que és la millor manera d’ajudar les mares de família perquè puguin proporcionar revisions oculars periòdiques als fills?

Vaig deixar de treballar fa tres mesos, perquè vaig estar hospitalitzada, ara m’estic recuperant. Crec que la millor manera de poder ajudar les altres mares és informant-les del que han de fer en cas que els seus fills necessitin atenció de l’oftalmòleg, compartir tot el que vaig fer amb el meu fill i com ell ha millorat. M’he format com a promotora de salut ocular, així que aprofito per parlar de salut ocular a les reunions de pares de família a l’escola, en reunions amb les meves amigues i família, sempre indicant quantes vegades han d’anar a l’oftalmòleg amb les seves famílies, com han de tenir cura dels ulls i també que poden utilitzar l’assegurança SUS.

Quines coses creu que han de canviar a Bolívia (Oruro) per millorar l’accés de les persones a la salut ocular?

Haurien de fer un hospital a Oruro perquè els infants que ho necessiten puguin ser atesos, per no haver de viatjar i per tal que els donin una bona atenció, sense que et cridin i et tractin malament. Fer que les persones que no tenen recursos puguin ser atesos també i donar molta informació per saber com tenir cura de les persones.

Amb quines tres paraules definiria el suport que ha rebut de la Fundació Ulls del món?

Ulls del món et canvia la vida.