Internacionalment conegut, Solimán López és un artista conceptual. Un investigador de nous mitjans, especialitzat en ciència, biotecnologia, web 3.0, interactius i art digital. Al Solimán, l’obra del qual s’ha exposat a festivals, museus, centres d’art i galeries de més de 20 països, li agrada despertar la curiositat del públic, provocar la introspecció i iniciar converses que s’estenen a l’exterior.
La seva passió per fusionar art i tecnologia ha alimentat la Gaze Machine, un projecte que ha creat per a Ulls del món, on les pinzellades de l’artista són línies de codis i el llenç, una matriu digital.
La Gaze Machine és un dispositiu interactiu d’art digital: una càmera que capta mirades, les quals, a la vegada, es converteixen en catalitzadores de transformació. Per cada mirada, amb el patrocini d’Alcon, s’aconsegueix operar de cataractes a una persona a Moçambic, en el marc del projecte d’Ulls del món.
Les mirades a la Gaze Machine es converteixen en art i l’art en el regal de la visió. Pot haver-hi alguna cosa més màgica?
Com vas entrar en contacte amb Ulls del món? Què és el que més t’atrau de la nostra entitat?
Es diu que no estem més lluny dels altres que a sis persones de distància. Crec que aquest en va ser un clar exemple, atès que la Núria Ramon i jo mateix compartim la connexió amb la Betty Bigas, qui va apostar per connectar-nos amb la confiança que alguna cosa interessant podia sorgir.
Quan vaig començar a indagar en la realitat de la Fundació i el seu leitmotiv social, automàticament vaig entendre que hi havia de participar i col·laborar en el projecte. A la meva feina, l’òrgan de la visió és molt important i mantenir-lo em sembla un dret que tots els éssers vius d’aquest planeta haurien de tenir. Respectar el regal de veure el món que ens envolta, veure els altres i apreciar l’art (quan aquest té components visuals importants) és una obligació.
Què és la Gaze Machine i com funciona?
La Gaze Machine és una obra d’art digital conceptual que es converteix en una experiència col·lectiva. Cada traç, moviment i parpelleig dels ulls es converteix en una entrada d’informació digital que alimenta l’obra d’art, generant una memòria de mirades dins de la Gaze Machine.
Aquesta acció simbòlica i metafòrica d’utilitzar creativament la mirada està relacionada amb la labor social que la Fundació Ulls del món porta a terme a Moçambic. La mirada de cada participant es transforma en una operació de cataractes. Després de reconèixer la mirada, el sistema emmagatzema les dades d’aquells moviments i els reprodueix en posteriors exposicions, com si d’una bitàcola de mirades col·lectives es tractés.
El projecte es basa en un algoritme que utilitza una llibreria proveïda amb intel·ligència artificial, la qual és capaç de reconèixer la posició de les pupil·les dels participants. Aquesta informació, recollida en coordenades X Y modifica la presència i el traç d’un model 3D que es va desenvolupant i creixent en la interfície, creant una estructura única per a cada participant. La qual, a posteriori, s’enllaça amb la informació capturada anteriorment i posteriorment. L’obra, a més, està preparada per poder analitzar imatges en temps real i alimentar el sistema amb aquesta informació obtinguda de la mirada sobre imatges del nostre entorn, com ara ciutats, altres humans o elements de la natura.
Per què vas decidir llançar aquest projecte?
Després de diversos mesos de converses amb Ulls del món, vam aconseguir trobar un projecte que contribuís al món de l’art digital i, per descomptat, ajudés la Fundació en la seva labor social. Per a mi, aquesta era la principal motivació, però el repte era fer partícips i protagonistes els espectadors per tal que, d’alguna manera, s’integressin en l’acció i en la iniciativa.
La mirada s’ha utilitzat en gran mesura al llarg de la història de l’art, però des d’un punt de vista passiu, exceptuant-ne la fotografia i el vídeo, en els quals la mirada del fotògraf i videògraf són part de l’acció de la creació de la imatge en connexió amb el dispositiu. En el cas de la utilització de la mirada com un dispositiu d’interacció amb la interfície digital té menys precedents, però considero que conceptualment és un punt interessant per tractar. Pot el nostre òrgan de la visió ser una eina artística?
Aquestes són algunes de les motivacions conceptuals, però matiso que el principal impuls de la Gaze Machine és poder desenvolupar un projecte positiu socialment a través de la connexió entre art, ciència i tecnologia.
Què et va inspirar i què esperes aconseguir amb aquesta iniciativa?
Esperem aconseguir un nivell de participació significatiu i, sobretot, sensibilitzar el nostre públic objectiu. Espero que el projecte generi un efecte papallona, expandint aquesta acció inicial a altres indrets del món, i així seguir donant suport a la Fundació en la seva important missió.
Artísticament l’obra no està tancada i estem creant actualitzacions i noves versions que ens ajudaran (al meu estudi i a la Fundació) a participar en altres entorns del món de l’art i la tecnologia, per tal d’apropar, d’aquesta forma, el projecte i el seu missatge a una audiència més expandida.
Quin voldries que fos el recorregut de la Gaze Machine? Com creus que podries seguir donant suport a la Fundació en el futur?
Espero que finalment la Gaze Machine apel·li al seu propi títol i es converteixi en una eina artística i social per tal que la Fundació Ulls del món pugui aconseguir els seus objectius solidaris i mèdics.
En aquest sentit, això va ser una cosa que ja es va treballar des de l’inici de la codificació de l’obra, juntament amb l’artista tècnic Daniel Sabio Mandry. Necessitàvem un projecte que es pogués adaptar a diferents contextos i entorns atès que, en aquest cas, no volíem fer una ostentació de muntatges grandiloqüents sinó, més aviat, poder encaixar en la realitat d’una feina i producció que busca un suport solidari.
El meu suport cap al futur és seguir estant aquí, present, al costat de la Gaze Machine, per seguir fent créixer el projecte i augmentar la seva visibilitat internacional. Aquest va ser el meu compromís inicial i el mantinc.