Teresa Palahí fa gairebé dos anys que és patrona de la Fundació Ulls del món. Va accedir a l’organisme a finals del 2009 com a representant de la Fundació ONCE per a Llatinoamèrica, en substitució del director general de l’organisme, Fernando Iglesias. La seva trajectòria professional ha estat vinculada des dels inicis a l’Organització Nacional de Cecs Espanyols, d’on ha estat delegada territorial a Catalunya des de l’any 2000 fins que el passat mes d’abril va ser nomenada vicepresidenta segona en l’àmbit estatal. Cega des de l’adolescència  a causa d’una degeneració macular, és conscient de les complicacions que suposen les deficiències visuals en la vida de les persones i, més encara, en els països sense recursos econòmics.

Després d’aquest temps al Patronat, com valora la feina de la Fundació?

Doncs la valoro molt positivament, ja que en aquests anys he pogut viure de ben a prop la magnífica tasca que Ulls del món fa en els territoris en els quals actua, ja sigui pel que fa a atenció sanitària, com pel que fa a formació, prevenció o dotació.

Quins handicaps suposa ser cec en els països més pobres respecte a ser-ho en el nostre entorn?

Entre d’altres coses, suposa no comptar amb una organització com la que tenim a Espanya, a Catalunya: l’ONCE. Per tant, representa haver de viure amb moltes mancances, sense oportunitats i limitats per la discapacitat de l’entorn per integrar els més vulnerables.

Com pensa que ha de fer front a aquesta problemàtica la comunitat internacional? S’està fent prou?

Una bona forma d’actuar per millorar aquesta situació és cooperar amb les entitats sense ànim de lucre que actuen en els diferent àmbits, com ara Ulls del món. S’està treballant bé però mai no és suficient, ja que les mancances són incomptables.

És possible una entitat similar a l’ONCE en els territoris més desfavorits?

Realment és molt difícil, atès que en aquests països no es donen les condicions necessàries perquè puguin tenir una organització singular i única en el món, com és l’ONCE.

Està realment involucrada la societat en aquests temes o cal més conscienciació?

En els darrers anys hem avançat en aquest aspecte, però encara queda molt camí per fer pel que fa a la sensibilització i la conscienciació de la població, que ens ha d’ajudar a tirar endavant projectes que efectivament puguin donar resposta a les necessitats d’aquest col·lectiu.

Vol dir alguna cosa a les persones que llegeixen aquesta entrevista?

Sí. Vull transmetre un missatge d’esperança i il·lusió perquè si tots i totes ens conscienciem d’aquest tema i ens solidaritzem amb les persones que tenen menys recursos, estic convençuda que un món millor és possible.