La tecnologia en l’àmbit de la salut adquirirà els propers anys un rol destacat. En el cas de la salut ocular, hauria de permetre aportar solucions per millorar la vida de les persones davant d’una creixent demanda d’atenció ocular causada per l’augment i l’envelliment de la població mundial. Concretament, es preveu que el nombre de persones amb pèrdua de visió al món segueixi incrementant i, si no es realitzen inversions significatives, l’any 2050 haurà augmentat fins a 1.700 milions de persones, és a dir, 600 milions més que actualment.

Aquestes inversions significatives que podrien evitar la pèrdua de visió en el 90% dels casos de pèrdues de visió prevenibles o curables, passen per garantir factors com l’accés, la qualitat, la disponibilitat i l’eficiència dels serveis de salut ocular.

El repte és aconseguir que les solucions tecnològiques contribueixin a que la salut ocular sigui accessible per a totes les persones, superant barreres geogràfiques que limiten l’accés de la població més vulnerable; assequible, atenent a qüestions de rendibilitat i abaratiment de costos, i que estigui disponible per a tothom, dotant les comunitats de les millors opcions preventives i de tractament. Tot plegat repercutint, en última instància, en la millora dels resultats de la salut ocular.

Actualment, existeixen solucions i els sistemes innovadors que faciliten, per exemple, que les persones a qui resulta més difícil rebre atenció ocular (el 90% dels casos de persones amb baixa visió viuen en territoris d’ingressos baixos o mitjans, el 73% son persones més grans de 50 anys i el 55% dones) tinguin accés als serveis de salut ocular que necessiten.

Concretament, ja hi ha disponibles opcions tecnològiques que ofereixen oportunitats per a la prevenció i el diagnòstic a distància a través de plataformes de telemedicina, dispositius de diagnòstic a distància, com els telèfons intel·ligents per a la detecció de patologies oculars o dispositius portàtils per realitzar refraccions oculars, i algoritmes basats en Intel·ligència Artificial per a la detecció precoç de patologies. A banda d’oferir també oportunitats per a la formació a distància de professionals locals a través de la realitat virtual o augmentada per millorar les capacitats i els coneixements dels equips sanitaris de prestar serveis oftalmològics de qualitat.

Tanmateix, treballant a favor de la democratització de la innovació tecnològica entre les poblacions més vulnerables, ens hem d’assegurar que no generin més desigualtats de les que ja hi ha i que la transició digital sigui justa. Per poder garantir que no quedi ningú enrere cal afrontar reptes com ara:

  • la disparitat en la infraestructura tecnològica, integrant les tecnologies amb la infraestructura sanitària preexistent i disposant de professionals en manteniment i reparació dels equipaments;
  • la connectivitat a Internet, tenint en compte que hi ha zones infraconnectades;
  • la diferència dels coneixements digitals dels col·lectius sanitaris, per a la qual cosa cal treballar en la seva alfabetització digital;
  • l’assequibilitat dels dispositius i dels serveis digitals en el marc dels sistemes públics de salut, que en segons quin territori acostumen a ser fràgils i comptar amb pocs recursos;
  • el risc d’incrementar les desigualtats si les solucions digitals no tenen en compte la inclusió, per exemple, l’accessibilitat de les persones amb discapacitat o garantint la localització lingüística;
  • les mancances en la governança dels sistemes de salut dels països amb rendes més baixes i la poca capacitat de decisió dels governs locals;
  • el retorn de la inversió al Sud Global no podrà ser el mateix que en el Nord per la qual cosa cal generositat de governs i empreses;
  • I’adequació i la priorització de la tecnologia des de l’evidència científica en salut, atès que el desenvolupament de la tecnologia caldria fer-ho d’acord amb les necessitats i la disponibilitat de dades de cada context que, lamentablement, no es tenen controlades en els països del Sud on és molt difícil i costós recollir dades per identificar necessitats i plantejar innovacions i, per tant, tampoc es pot mesurar el seu impacte ni fer estudis de prevalença.

Amb tot, és clau l’acceptabilitat d’aquestes innovacions per part dels sistemes i professionals locals de salut, sobretot quan no tenen coberts els mínims necessaris per desenvolupar la seva tasca més directa (equipaments o subministres mèdics).

Sigui com sigui, cal avançar en sistemes que facilitin i garanteixin l’accés equitatiu a les innovacions tecnològiques en salut ocular, especialment per a les poblacions més desateses i han de realitzar-se esforços per abordar les barreres relacionades amb l’assequibilitat, la ubicació geogràfica i la situació socioeconòmica, així com la sensibilitat cultural i el respecte a les pràctiques i els valors de cada context.